Vint-i-cinc anys les separen

La Casanova de Canalda es una masoveria de cal Costa que l’any 1996 es va esfondrar, pocs anys després queia també el cobert central.

L’Hotel de la Bòfia. L’hotel que no va ser

L'estiu del 2012 van desaparèixer les runes del que havia de ser l’hotel de la Bòfia. Aquesta estructura inacabada és una de les quatre edificacions que hi havia a Prats de Bacies.

L'edifici estava situat al costat mateix del refugi o xalet de la Bòfia edificat pel Pauet Serra els anys 40 del segle XX i actualment en un estat ruïnós lamentable. Molt a prop hi ha el xalet del Kovar i una mica més apartat un antic forat de trumfos convertit en segona residència. El refugi de la Bòfia durant bastants anys va servir per iniciar a l’esquí a molts solsonins.

L'hotel projectat pel Pauet mai s’arribà a cobrir. Aquestes restes constaven d’uns baixos de formigó i les columnes del primer pis. El Sr Pau Serra després de construir el xalet o refugi a Prats de Bacies en els terrenys comunals de Canalda va iniciar la construcció d’un hotel proper al xalet. Una denúncia de la Jefatura del Distrito Forestal de Lérida va paralitzar-ne la construcció i restà inacabat durant uns 50 anys fins que el 2012 es va enderrocar.

Lloc on hi havia l'estructura el 2012.
Al fons es veuen les runes del Xalet del Pauet
o Refugi de la Bòfia.

Vista zenital de Prats de Bacies. Extret del Google Earth.

Vint-i-cinc anys les separen

25 anys separen aquestes dues fotos i en aquest temps s'han produït alguns canvis que des del lloc on s'han pres les imatges són molt evidents.

A la primera foto, i a primer terme es veuen les runes de can Front, casa ja reconstruïda en la segona foto. També destaca l’electrificació del poble amb un pal de mitja tensió plantat al mig de la fotografia i que no apareix a la primera. Altres petits canvis s’endevinen contrastant la foto i que no passen desapercebuts als canaldencs: l’ampliació de l’escola amb un porxo i un cos central, l’alçat de cal Tulleuda, totes dues cases a la dreta de la imatge; l’augment de vegetació o els camins més marcats.

  

La roda de la fortuna

La roda de la fortuna és un cant narratiu interpretat a cappella per la Maria Canals de Sant Llorenç i que explica uns fets que van passar al poble d'Odèn.

Aquesta és la segona cançó interpretada per la Maria que pengem en aquest bloc. Les dues peces les va cantar en el marc del Projecte de recerca de cançons de transmissió oral del Solsonès.

A continuació podeu escoltar la cançó La roda de la fortuna.

La roda de la fortuna

Maria Canals (St. Llorenç de Morunys)

La roda de la fortuna tothom la tindreu present,

Ja veureu com ella volta pel mig del poble d'Odèn.

De la gent de cal Pinassa la feta que els ha passat,

pensant tenir una desgràcia els ha portat bon resultat.

La Pinassa sempre deia, quan n'atoca lo jovent,

que de noies com les seves no n'hi ha al poble d'Odèn.

En té una de mamona, jo us diré qui es va mamar,

les noies de Solanelles, Puigpinós, també el Vilar.

Se n'ha llogat per criada a Viladric de Clarà,

é una noia molt fixada que d'un se va enamorar.

É una noia molt parfanda, molt mala de conversar,

en va trobar algun de tonto i a l’últim la va enganyar.

Quan ella es troba ferida lo pastor va anar a trobar:

-Mira que tu tens la culpa, la pena hauràs de pagar.

El pastor al contestar-li també pot ser veritat,

però a mi de casos d'aquestos, no em vi passat mai cap.

Ja se'n va a trobar l’amo, que é el Viladric de Clara,

quin consell els donaria per poder-ho acotar.

Com que no és home de romanços molt prompte els el va donar,

que li passessen la porta i no la hi tornessen a entrar.

D'arribada a cal Pinassa lo vell va quedar parat,

ja se'n treu la barretina i en va dir un gros disbarat.

La vella ja mastegava quan els va veure arribar,

veu la noia com estava, lo Mateu va anar a trobar.

Si els faria una deligència per anar-ne a acompanyar,

per anar a acompanyar un home que a la Coma vol anar.

Lo Mateu té deligència d'atra part molt complidor,

prompte se'n va a la Coma a acompanyar-ne aquell pastor.

L'endemà a la matinada van passar per prat Mijà,

i a la casa de la noia ja no hi van volguer tornar.

Fent veure que feien auto dient si es vi desdit,

que dels tractes que tenien ell se'n vi ben penedit.

Lo Mateu gira l’esquena, dret a casa se'n va anar;

i ell se va penjar amb un arbre dels primers que va trobar.

L'endemà a la matinada quatre homes el van trobar,

ja en van a dar part al jutge, qu-e-l Viladric de Clara.

Les dones de cal Pinassa molt prompte van avisar

que amb el jutge de Solsona es vindran a presentar.

La vella tota xispada, i això ho ha fet lo jovent,

trobant-nos aquestos casos per dona'ls-en més turment.

Lo jovent no hi té cap culpa, molts se n'han agrabiat,

un casat i una casada que els n’han aconsellat.

Ella és Maria Vantoldre, ell se diu Josep Vilar,

les dones de cal Pinassa una cançó els heu de dictar.

Quan la van tenir dictada els la van anar a cantar,

a la porta de casa seva tot ho van anomenar.

Cançons del Solsonès

El passat 4 de gener la Comissió Cultural Canalda 1100 anys va assistir a la presentació de la Memòria final del Projecte de recerca de cançons de transmissió oral del Solsonès amb l’objectiu d’organitzar un festival de cançó a la comarca. La reunió es va fer al Consell Comarcal i estàvem convocades les associacions culturals de la comarca, a més de les dues persones que han portat a terme aquest recull: l’Anna Camps i l’Abel Tarrés.

En diverses sessions van gravar deu cantaires d’arreu dels municipis de la comarca. El recull presentat conté vint-i-set cançons de les vint-i-nou gravades. Aquestes es subdivideixen en tres grans grups: cançons de festa i de la vida comunitària, cants infantils i cants narratius.

Aquests darrers són els que des d’aquest bloc ens interessen particularment i també són les més abundants del recull. Els cants narratius expliquen algun fet que va passar en un lloc determinat. D’entre les divuit cançons d’aquesta tipologia n’hi ha dues que expliquen fets d’Odèn i hi apareixen noms de cases d’aquest municipi.

La cantant d’aquestes dues peces és la Maria Canals de Sant Llorenç de Morunys. La Maria és descendent de la Rita Ribera de cal Pubilló; la Rita que l’any 1922 va deixar meravellats a dos autors de l’Obra del Cançoner per la quantitat i qualitat de les seves cançons. La Maria amb les seves cançons demostra tenir una memòria extraordinària.

En aquest mateix bloc transcrivim En aqueix poble d’Odèn, Jaumet en aqueix hostal que narra uns fets que succeïen en un hostal d’Odèn.

A continuació podeu escoltar aquesta peça interpretada a cappella per la mateixa Maria Canals.

  

A continuació us transcrivim la lletra d'aquesta cançó.

En aqueix poble d’Odèn,
                  Jaumet en aqueix hostal

En aqueix poble d’Odèn, Jaumet en aqueix hostal,
governat per una plaga que allí permet tot lo mal.
Tots els dies de la festa ja hi ha hagut tot lo jovent,
fent tabola i devertint-se trencant los deu manaments.

També diu que hi va un casat que en té set o vuit canalles,
també hi van los Agustins, lo Darneda i lo Catralles.
També diu que hi va lo Call, jo no ho sé si hi va el Soler,
el Soler de Timoneda aquell rai no en surt pas mai.

El Soler de Timoneda també diu que fa el mateix,
ell prou ne paga lo gasto, ella li torna els diners.
No n’ets prou galant gitana festejant-ne lo Soler,
festejaves l’Auriola fent-li avorrir sa muller.

Aixís ho vas fer al teu pare fomuda cap d’esparver,
quan lo vas tenir a casa li vas fer donar el diner.
Si no haguessen estat los atrus haurí higut d’anar a captar,
a captar per queixes portes i morí amb un hospital.

El jaumet porta unes banyes més llargues que les d’un bou,
posa-l’hin Antònia, posa-l’hin encara no n’hi ha prou.
Fins que arribin a Oriola prou lin pots anar posant,
però el que si cas hi arriben, pudé si que torceran.

Pessebre al Puig Sobirà

Per segon any consecutiu un grupet de membres de la Comissió Cultural Canalda 1.100 anys ha fet el pessebre al cim del Puig Sobirà.

Un any més s'ha fet amb materials de la terra. Si l'any passat es van fer les figures amb pedres i la cova de fusta, aquest any s'han invertit els materials: les figures eren petits troncs i la cova es va fer de pedra. Amb aquesta obra hem volgut mantenir la tradició de tants centres excursionistes que des de fa molts anys pugen a cims catalans el pessebre. També hem volgut crear una obra efímera a partir de materials de la terra que un cop desfeta retorni al lloc d'on ha sortit.

Cava 2013

A la xapa i etiqueta del cava d’enguany hi ha dibuixada l’ermita romànica de Sant Martí de Cavallera. Si es mira la data gravada a la porta d’entrada a la capella ens fa pensar que és del segle XIX, hi posa 1863. Una restauració recent ha fet visible la part romànica de l’ermita. Al segle XIX segurament es va allargar la nau cap a llevant substituint l’absis i canviant l’altar a ponent. Precisament a l’oest hi ha indicis del que havia estat la primitiva porta.

L'aquarel·la de la xapa i de l'etiqueta d'enguany és del Jordi Solà qui des de fa anys ens il·lustra el cava i algunes publicacions de Canalda.

Nadala de la Montserrat Ubach

La Montserrat Ubach ens ha enviat una felicitació de Nadal que volem compartir amb tots vosaltres. La nadala transcriu una carta que ella va escriure als seus pares des de Canalda fa 50 anys on recull tot d'anècdotes que ens il·lustren com vivien la família de la Casanova, casa avui malauradament ensorrada. Dues boniques fotos acompanyen aquest text tan emotiu.

Us desitgem un bon Nadal i un feliç 2014

La felicitació d’enguany l’hem volgut dedicar a commemorar els 50 anys de la primera expedició al fons de l’avenc Montserrat Ubach.

La Montserrat que dóna nom a l’avenc ens ha fet l’honor de posar-hi el text i el Guim Camps n’ha fet la composició i el disseny.

Sobre un fons de formacions d'estalactites hi destaca el text de la Montserrat Ubach i al damunt el pessebre baixat al fons de l’avenc l’any 1986 pel grup Talps de Solsona.

Un any més la Comissió Cultural Canalda 1100 anys us desitja uns bones festes i que el 2014 sigui molt millor.

Els comunals de Canalda

Prats de Bacies el 2012

Al Port del Comte és un ampli massís situat entre el Solsonès i l’Alt Urgell. Gran part de la muntanya, des de temps pretèrits, han estat terrenys comunals, i una part d’aquests encara avui són terrenys públics de Canalda.

Però no sempre ha estat així. Aquesta muntanya a l’edat mitjana pertanyia als comtes i més endavant ducs de Cardona. Precisament perquè era la muntanya del comte encara avui se la coneix amb aquest nom.

Mes endavant, per enllaços matrimonials, va passar a dependre dels ducs de Medinaceli. Desconeixem en quin moment els nobles cedeixen aquestes terres als seus habitants.

L’ús i propietat actual d’aquestes terres es fonamenta en la tradició oral. El dret consuetudinari és el que regula les terres comunes. Per exemple diuen que Canalda pot fer ús de la llenya per consum propi, pot portar el ramat a pasturar a muntanya, en cas de desgràcia —per exemple un incendi d’una masia— es pot tallar bosc... Però sovint la tradició oral és contradictòria. Ho concretarem en la propietat de Canalda. Diuen els pagesos que no totes les cases de Canalda tenen dret a l’ús i explotació de la muntanya. Les propietats que hi tenen dret són catorze segons uns o dotze segons altres. Tampoc es posen d’acord si el dret el té la casa o aquest dret va vinculat als terrenys que moltes cases tenen o havien tingut sobre la carretera. Per exemple cal Costa té el Clot de la Vella però en canvi Soldevila ja no és propietària dels terrenys sota els prats de Canalda.

Tot això caldria investigar-ho per tal d’aclarir les contradiccions. Per tant el primer que caldria fer és assessorar-se per un historiador especialista en història Moderna i segon, i no menys important, consultar els arxius de Medinaceli a Sevilla ja que havien estat els propietaris d’aquesta muntanya.

El 1973, aquest any en fa 40, es va crear l’Entitat Municipal Descentralitzada de Canalda. Segons el llibre Les entitats municipals descentralitzades a Catalunya de Joan TORT, editat per la Generalitat, la de Canalda es va crear per gestionar el seu patrimoni que “és format per la forest coneguda amb el nom de Torrent d’Ordoll, Puig Sobirà i Portet, constituïda bàsicament per pastures i amb un petit sector de pineda, i que té una extensió global de 222 ha. L’edifici de l’escola, que és alhora habitatge del mestre, completa el patrimoni de l’entitat.”

Precisament perquè Canalda disposava de terrenys comunals es va poder crear l’Entitat i és la Junta de Veïns elegida democràticament per tots els veïns empadronats majors d’edat qui gestiona aquest ens local i el patrimoni comú.

D’entitats com la de Canalda n’hi ha 63 a Catalunya, d’aquestes 48 estan als Pirineus i la majoria van ser creades per gestionar els comunals. No són una raresa els comunals de Canalda, és molt habitual a muntanya aquesta forma de propietat i de gestió.

Aquest més d’octubre el president de l’entitat Valentí Garrigasait, a través d’una carta, convocava als propietaris amb drets als comunals a una reunió per tal d’informar-los dels ingressos de la talada del Pinar i “la posada en marxa del document notarial que tots els interessats heu signat”.  Deixava clar en aquesta convocatòria que aquesta informació només l’havia de donar als propietaris però no als veïns.  Abans de la reunió va demanar als propietaris que signessin un document que contenia la relació de les tretze cases amb drets   —segons uns veïns són dotze i segons uns altres catorze, però en cap cas tretze— i modificava les funcions de l’EMD sense citar els Estatuts amb els que va ser creada.

A tot això cal afegir que aquesta iniciativa i els canvis que comportarà no s’ha tractat en cap Ple de la Junta de Veïns de l’EMD de Canalda i per tant que ha estat una iniciativa unilateral del seu president.

Pel que es desprèn de l’acta de la reunió dels propietaris un dels objectius principals és repartir-se la major part dels ingressos de la talada del Pinar, a més de canviar les condicions de gestió dels comunals.

Abans de fer qualsevol acció caldria que s'encarregués un informe a un pèrit especialista en comunals o a un historiador i per descomptat que es fes d’acord amb la legislació vigent que, referint-se als comunals, entre moltes coses diu:

Els béns de domini públic i els comunals, mentre conserven llur caràcter, són inalienables, inembargables i imprescriptibles. (Article 192 de la llei 8/1987)

I també caldrà aclarir el drets consuetudinaris.