La foto superior, de l’Hostalnou de Canalda, es
va fer el 1968 i va
aparèixer a la pàgina 62 del llibre
“Catalunya Visió” de Josep Vallverdú i Ton Sirera l’any següent. El 2013 la van tornar
a publicar en el catàleg de l’exposició “De la terra i dels homes. Fotografies
de Ton Sirera” En aquest darrer llibre hi havia el peu de foto
equivocat, hi posava “Masia, Lladurs”.
Aprofitant
aquesta imatge, avui totalment desconeguda ja que la paret més alta de la
casa no fa dos metres,
explicarem alguns fets històrics d’aquesta masia.
En
alguns llibres de les caminades en parlem. Al llibre Canalda “1.100 anys.
901-2001” hi posa: L’Hostalnou de Canalda està situat al peu de la carretera de Solsona a Sant Llorenç
en la partió d’aigües del Cardener i la ribera Salada, prop de font Fanerals.
Va ser habitada fins a l’any 1969; després va ser usada com a pallera per
Ansies Altes. Dos anys després de marxar-ne la família Malé, en plena llum del
dia, algú que no podia veure els nous llogaters tallà l’aigua que arribava a la
casa des de font Fanerals i hi va calar foc; mai més es tornà a aixecar.
Com el seu nom indica,
havia estat un hostal. Situat al camí ral de Solsona a Sant Llorenç i al peu
d’una carrerada, era utilitzat per traginers, excursionistes, pastors... L’any
2008 publicàvem més curiositats: “L’any 1922, Cèsar August Torras publicava
el vuitè volum de guies dedicades al Pirineu català que titulava Comarca del
Cardener (…) En parlar dels
hostals diu que l’Hostalnou ”va
matar l’hostal del Vent“ i que avui, aquell, tampoc es gaire pròsper.” . “L’altra descripció del 1928 sortia publicada en una separata extreta del
Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, números 401 i 402, “van fer nit a l’Hostalnou. Reproduïm un fragment. ”Ben poc temps després
arribàrem a l’esmentat hostal. L’amo i la mestressa, il·luminant-se per mitjà
d’un tronc de teia, vingueren a rebre’ns. No havíem canviat quatre paraules
quan també arribà l’altra gent de la casa que venia, malgrat la fosca, de
collir pèsols en unes feixes veïnes. En llur burgit [sic] reconeguérem les veus argentines que tant ens havien encoratjat i que ara
ens duien també una bella alegria de compensació de trobar-nos en un menjador
il·luminat per un pilot de teies. Aquella il·luminació ens feu gustar certament
una retroactivitat de segles; però ens admiràvem de la conformitat d’una gent
que s’avenia a viure una vida tan primària. I, pel seu efecte, ja ens revestíem
de paciència per a suportar tota mena de sutzeses i incomoditats. “Però ens
equivocàrem de mig a mig. Passàrem en aquell hostal una nit deliciosa“ [...]
(Danés, p. 12-13)”
Continua descrivint el sopar, l’alegria de les tres
filles de la casa, ”joves,
feineres, polides i eixerides com els pèsols que portaven en llurs davantals“ i el dormir reparador. El
sobta que s’il·luminessin amb teies; en una conferència que en Danés va fer al
CEC remarcà aquestes ”condicions
massa precàries“ i nosaltres som testimonis que mentre la casa estigué
dreta mai hi arribà l’electricitat.
Per curiositat, hem consultat el padró d’habitants dels
anys 1924 i 1930 per veure qui eren aquestes noies de qui fa tants elogis. La
sortida la devien fer l’estiu de 1927 i a l’Hostalnou hi vivien el matrimoni format pel Julià Malé i la Maria
Serra de 47 i 45 anys respectivament; les joves eixerides eren la Maria de 23
anys, la Ramona de 18 i la Dolors de 16. També vivien a la casa el Joan de 15
anys i el Ramon de 5, però que no devien ser de tan bon veure ja que no en
parla. Als anys cinquanta ja només quedaven els dos germans petits de la
família Malé que van marxar de la masoveria i aquesta va ser ocupada per la
família Malé Malé; la Ramona Malé Serra, que hem esmentat abans, amb el seu
home Julià Malé Serra. Sembla que aquests petits pobles eren molt endogàmics;
una filla d’aquests, la Ramona Malé Malé, encara es va casar amb un altre Malé
i van viure en aquesta casa fins a l’any 1967, dos anys abans que fos
incendiada.