Forns d'oli de ginebre

Forn d'oli de ginebre. Dibuix de Guim Camps Parera

Moltes de les masies del Solsonès eren quasi autosuficients, conreaven varietat de fruits, cereals i verdures. A més, també es fabricaven molts dels materials que necessitaven per reparar o construir l’habitatge; així es feien els totxos, les teules, el guix o les bigues de la casa. També es procuraven els medicaments a partir dels animals i plantes dels rodals. I si els sobrava algun excedent els permetia comprar allò que no podien fabricar. Una activitat que complementava l’economia domèstica era la fabricació d’oli de ginebre. Entre Capdevila i Torrentaller hi hem trobat les restes de quatre forns de ginebre, un a sota l’ermita de Sant Pere de Capdevila, un altre prop del trencant de la Llosa del cavall i els altres dos prop d’un esperó de roca després de la balma Corrua. Aquests es van utilitzar fins a finals de la dècada dels anys seixanta del segle XX, estan fets de formigó i tenen restes de carbonet de quan s’utilitzaven.

Un forn d’oli era una petita construcció o estructura que permetia extreure la resina dels ginebres blancs o càdecs. (Podeu veure el dibuix o interpretació que ens ha fet el Guim Camps) Sobre un terra rocós i amb un lleuger pendent s’hi gravava dos cercles separats un de l’altre aproximadament per 1 m i comunicats per un reguerot també excavat a la roca. En el de la part superior, d’un diàmetre de 30 o 40 cm, s’hi feia uns quants solcs que confluïen al reguerot que comunicava amb l’altre. El més petit, d’un diàmetre de 10 a 15 cm, era més fondo i servia per recollir l’oli.

Impressionant forn d'oli de ginebre prop
de l'ermita de Sant Pere de Capdevila

El rec que comunicava els dos cercles es cobria amb teules o s’hi posava el canó d’una escopeta o qualsevol altre tub i també s’aixecava una paret al mig. Fins aquí la part fixa i permanent del forn.

Es tallava la soca i les arrels dels ginebres blancs vells i s’estellaven. Els tronquets més resinosos, tallats d’una mida aproximada d’un pam es posaven ben col·locats dins un bidó obert per un dels costat. Procuraven que no hi hagués espais buits i un cop ple es girava i se situava l’obertura sobre el cercle gran que hem descrit abans. Es rejuntava bé el bidó, les teules i la paret de pedra amb fang per tal d’evitar que s’encengués l’oli.

Per tal d’obtenir l’oli es feia foc al voltant del bidó durant tot un dia. Amb l’escalfor la resina es desprenia de la fusta i pels solcs gravats al terra i el rec circulava cap al forat excavat al final on es recollia l’oli. En el recollidor hi anava més aigua que oli, però com que per densitat l’oli surava, amb una cullereta anaven extraient l’oli. Calia separar bé el foc de la recollida ja que les resines del ginebre són molt inflamables.

Abans hem dit que l’oli s’obtenia del ginebre blanc. A molts llocs de Catalunya es coneix amb el nom de càdec (Juniperus oxycedrus) per diferenciar-lo del ginebre o ginebre negre (Juniperus communis), anomenat així a les nostres contrades. Moltes vegades se'l confon, ja que de lluny presenten el mateix aspecte. Es diferencien en la cara superior de les fulles -el ginebre hi té una ratlla blanca i el càdec dues, separades d'una línia verda-; també és diferent el fruit -mentre que en el ginebre és de color blau molt fosc en el càdec és vermellós.

L’oli que s’obtenia era espès i d’olor forta, servia per curar malalties de la pell i desinfectar; es feia servir especialment per als animals. 

Forn d'oli de ginebre a la rua de Corrua